S'han acabat les pluges. L'atmosfera ha recuperat
la transparència. El cel és una volta lumínica de blaus...
L'aire és diàfan, lliure de gases bromoses. Esplendeixen els colors.
L'abundor de les pluges ha fet de la natura una Arcàdia. Els homes, feliços, es
manifesten joiosos. És el moment de celebrar festivals, proclamar l'agraïment
als esperits que vetllen pel benestar de les vides, per l'ordre de les coses i
del món. Els humans reclamen protecció i exulten goig. Ha arribat el Yi
Peng..
És negra nit. Una processó
de nois i noies avança pel camí de terra que voreja un canal d'aigua. Van
vestits amb la roba tradicional de la pàtria Lanna, el país del Milió de Camps
d'Arròs. Roba masculina de tonalitats marrons, sabor de terra. Argila vella, un
regne de gairebé mil anys. Porten turbant, armilla que els deixa al descobert el
pit i una mena de bombatxos curts ajustats a les cuixes. Van descalços. Les
noies duen faldilles de tub fins els peus. Porten bruses brodades, ornades amb
puntes fines i lluentons. Els cabells pentinats enrere, recollits al clatell.
Llueixen arracades de penjolls, braçalets daurats o de plata, fermalls al pit i
camafeus.
La processó camina entre
llànties d'oli plantades a les vores del camí. La donzella més bella de l'antic
regne Lanna, avui integrat a Tailàndia, seu en un palanquí transportat per vuit
nois. Al davant avança una legió de penons, banderoles i faroles enceses.
Travessen el canal per un pontet de bambú. Es dirigeixen al començament del
llarg camí que acaba als peus d'un turó. El turó és cobert de plataformes
circulars de fusta sobreposades. Al cim de la mola artificial s'hi alça una
estructura semiesfèrica, de base circular, impol·lutament blanca. Sembla un
iglú. A l'interior s'eleva la figura d'un buda daurat, radiant entre tanta
blancor.
Quan la processó arriba al
camí que duu directament al buda, dotzenes de nois i noies amb fanals s'hi
afegeixen. Al capdavant s'hi posen músics i ballarins. Música dolça i dansa
antiga, respir d'una ànima que es nega a morir. Passen per sota una arcada
monumental, als costats de la qual es drecen els arbres de la vida. Són ficus
immensos, ornats amb faroles de colors. Una multitud a banda i banda del
llarguíssim passeig encatifat es mira la comitiva. No se sent altre so que els
gemecs dels flautins, el repicar dens dels bronzes. La processó arriba als peus
del pujol circular.
Tot al voltant dels
empostissats hi seuen monjos i novicis. Teles de color safrà, cames plegades,
caps rapats, celles afaitades. Són petits budes, la calca humana de la imatge
que fulgeix en la claror rutilant de l'iglú.. Un dels bonzes inicia un
parlament. És una plàtica farcida de paraules convincents, precs a la
perseverança, a la lluita de cada dia, a la confiança en el cicle infinit de la
vida. Malgrat que som milers, desenes de milers les persones convocades, el
silenci és rotund. Encara més quan les paraules del monjo inviten la massa a
meditar. Comença una meditació multitudinària de quinze minuts que segueix
tothom. L'abat recita mantres que
ajuden el cervell a buidar-se. A aconseguir la introspecció des de l'estómac,
l'eix vital on gira l'alè del cos.
Acabada la meditació,
apareixen dos joves proveïts de sengles canelobres. Ascendeixen els graons del
monument. Arribant al cim s'aturen. S'alça l'abat del seu seient. El vell bonze
s'acosta a un peveter emplaçat davant la imatge fulgent del buda. El peveter
s'encén. La flama que dimana és blanca, tan blanca com la neu dels Himàlaies,
pura com el bressol de Xiva. Els dos adolescents acosten els canelobres a la
flama. El foc els pren. S'encén més vida. Descendeixen amb la penyora sagrada a
les mans. Es dirigeixen on seuen les autoritats. El governador de Chiang Mai
encén la punta d'una vara amb la flama dels dos canelobres plegats. Un esquitx,
una petita espurna dispararà un joc de focs de somni. La guspira incendia uns
reguerots de pólvora connectats amb infinitat de peveters. Els peveters cremen.
Són com bengales gegants. Provoquen torres de fum, boires irisades. La multitud
esclata d'alegria. Tothom s'afanya a encendre les llànties escampades arreu de
la vastíssima esplanada. La gent desplega infinitat de globus de paper, tubs
cònics d'un metre i mig d'alçada per uns quatre pams de diàmetre. Encenen el
combustible sòlid fixat a la base del con. Dues, tres o quatre persones sostenen
l'artefacte mentre l'aire de dins s'escalfa. Quan és més livià que el de fora,
el giny s'envola. Es produeix una ascensió massiva de llanternes lluminoses al
cel negríssim de la nit. La lluna creixent ho presideix. Els globus són legions
de punts en moviment que no paren d'enlairar-se. Batallons de bellugadisses
cuquetes de llum ataronjada. N'hi ha que es cremen pel camí. Els que s'incendien
desprenen cues espurnejants, com una estrella fugaç. Altres globus cauen, alguns
s'estavellen contra uns arbres. Molta gent s'agenolla i prega. L'espectacle és
gloriós. Des que ha començat em sento viure en un món imprecís, en una mena
d'àmbit d'ànimes. Animetes escalant el cel fins fondre's en l'escalf del mantell
d'Indra.
Els bonzes segueixen
asseguts als seus llocs. Ara sostenen un fanal entre les mans. Es mantenen
estàtics. Continuen meditant sota la fulgència del buda i la flama de la torxa.
En el seu silenci i immobilitat em sembla veure'ls levitar.
Esclaten focs, castells
pirotècnics que emmarquen l'escampada de llanternes solcant la buidor obscura de
la nit. Es diria que els globus es posen en rengles així que arriben al camí
correcte que ha de menar-los al destí. Miríades de volums vaporosos, una
infinita via làctia de missatgers de llum. Recaders de pensaments, d'anhels.
Pregàries al cel.
